Emboirat sota una llum freda
d’un blanc borrós esfereïdor
una ombra que m’abraça
i no ets tu, sino la mort.

“No marxis”, em diu ella.
“No marxis que riurem plegats;
i junts farem befa
per aquells que ens ploraran”.

“No em toquis, estúpida,
la mort no en sap d’abraçar.
I ara marxa, vella púrria,
la nit es fon i ja es fa clar”.

Leave a comment

%d bloggers like this: